Transcribim avui la part final d’aquesta dissertació de Màrius Carol. Se centra en el món de les lletres i també en el dibuixos animats.
Curiosament l’escriptor Quim Monzó va utilitzar la mateixa rondalla en la presentació de la cultura catalana a Frankfurt. I és que pollastres, galls i gallines han estat no només inspiració d’artistes plàstics, sinó també de notables autors. El cas més evident és “Rebel·lió a la granja”, de Georges Orwell, on les gallines resulten la metàfora dels pagesos russos, majoritàries en nombre però sense capacitat de crítica per poder enfrontar-se als bolxevics. I en “Una història del món en deu capítols i mig”, de Paul Auster, Noè convida l’aviram a embarcar a l’arca, malgrat la desconfiança dels animals de ploma perquè temen el pitjor entre tants carnívors que saben apreciar la qualitat de la seva gustosa carn .
En qualsevol cas, les aus de corral han influït en la nostra parla com pocs altres animals. “Esvalotar el galliner” és torbar la pau d’un indret, “ser un gallina” és ser un covard i “això és un galliner” resulta una manera de dir que en una reunió no s’entén ningú. Igualment “tenir més merda que un pal de galliner” és una manera de dir-li a un brut, “tenir la pell de gallina” és un signe de por, “ser més puta que les gallines” és una forma de explicar que un o una és un home o una dona fàcil, i “no cantar ni gall ni gallina” és una manera de expressar que ningú diu res, mentre que “fer un gall” és el pitjor que li pot passar a un tenor o a una soprano. I encara que no reconeguda pel Diccionari, no menys usada és “muntar un pollastre” com a sinònim de muntar un escàndol, encara que es tracta d’un castellanisme. Hi ha també dos refranys interessants en la llengua catalana: “volem més arengades amb amor que pollastre amb dolor” significa que resulta millor una relació per amor que per diners (això ens remet als anys en què un pollastre era un petit tresor) i “gallina vella fa bon caldo” posa de manifest la importància de l’experiència que donen els anys.
Les últimes generacions associen els pollastres a les sèries de dibuixos animats: el pollastre Claudi de la Warner Bross; el Calimero dels germans italians Pagot amb un tros d’ou al cap a manera de salacot; i l’espavilat Chicken Little de Disney, llarg metratge fet amb ordinador, són una mostra que aquestes aus arriben al cor dels més joves, sense que el pas del temps els faci perdre protagonisme.
Igualment, personatges tan entranyables com aquest avi i el seu nét que apareixen al darrer anunci de Movistar, que es desperten en despuntar el dia per disfressar-se amb una mena de capgrossos de gallines i anar-se’n davant del mar a escatainar la sortida del sol, són no només una manera de convidar a compartir moments, sinó també una manifestació d’afecte per aquests animals.
I acabo fent referència a un quadre que és més que una tela, em refereixo a “La Masia” de Joan Miró, que segons Robert Hugues representa com cap altre la manera de ser dels catalans, perquè reflecteix, no només l’ordre civilitzat i el seny del país, sinó també la nostàlgia per les imatges, les olors i els sons de la infantesa. Es tracta d’un quadre de la casa familiar de Mont-roig que va enllestir a París, on es va endur la tela i un grapat d’herba seca com a fetitxe. En el quadre es veu la casa, les eines, el camp, el ruc, el gos i la gallina. Una gallina esvelta que és part de la memòria de Miró. Tres mesos l’any passava al mas tarragoní, on, són paraules seves, “m’impregnava de l’atmosfera de pagès, aïllat del bullici urbà, en companyia de gats, gossos i aviram”, el que per sempre més va ser el miratge de la felicitat complerta.
Més o menys el que ens passa a nosaltres, encara que no tinguem la sensibilitat del mestre. Segurament per això m’ho he passat tan bé escrivint aquests folis, que hauria d’haver escrit amb ploma d’au per estar a l’alçada de les circumstàncies, però que he teclejat a l’ordinador, això si, picant amb dos dits –no escric amb més– a la velocitat d’un gratapallers amb gana.
Moltes gràcies per la seva atenció i felicitats per la seva tasca.