Els pollastres i gallines, animals de guerra

Les vacances són un moment d’esbarjo i de trencar amb les rutines seguides al llarg de l’any. I aquest estiu, voltant per una de les zones de França més afectades per la Primera Guerra Mundial, ens vàrem trobar amb una petita exposició sobre com els animals hi havien, d’una forma o altre, participat.

En aquest marc va ser on vàrem veure aquests dos rètols.

En aquest primer, és la pròpia gallina que es refereix a ella mateix com una valenta gallina de guerra, que menja poc i produeix molt.

 

El segon no sabem si era originalment un rètol o bé un retallable on cada pollet podia passar a ser soldat amb el seu casc i el seu fusell.

 

Aquest tema ens ha fet recordar un altre post on es parlava d’un llibre anomenat La batalla de l’ou (Joan de Déu Domènech) on es parla del panorama alimentari a la guerra civil a Catalunya. Un dels capítols explica com, davant la manca d’ous i la impossibilitat d’importar-los, es va crear l’Oficina de l’Ou que tenia la missió de promoure el desenvolupament de la producció d’aviram i ous. La cosigna era: cada balcó, un galliner. També s’explica el perquè va ser un fracàs i com l’ou va esdevenir un producte escàs, molt rar i preuat.

Quan per veure pollastres i gallines no cal anar a pagès

Fa poc en una entrada al blog que vàrem titular Els Frikis del Pollastre us ensenyàvem webs que mai ens haguéssim imaginat ja que tenien pollastres, gallines i altres aus com a punt principal (samarretes, coses de casa, etc.).

Avui us ensenyarem pollastres i gallines que hem trobat passejant per la ciutat, als llocs més inesperats. En primer lloc  tenim la Plaça del Gall, una petita, molt petita zona en la confluència de varis carrers de l’Eixample de Barcelona amb una font amb uns escultura d’un gall.

Plaça del Gall (Barcelona)

Pollastre al balcó (Cambrils)

A Cambrils, de forma sorprenent i inesperada ens trobem amb aquest pollastre a un balcó. No és gaire estètic, però segur que crida l’atenció.

I ara aparadors de botigues diverses:

Aquesta cereria ens recordava el dilluns de Pasqua

Gallines i ous a una cereria

Hi ha una botiga de llums que té un amor especial per l’aviram. Primer al trobar-nos un pollastre penjat vàrem creure que no se’ls estimava gaire, però vàrem canviar d’opinió quan mesos més tard ens vàrem trobar una escena més bonica.

Pollastre penjat a una botiga de llums

Galls i gallines a la botiga de llums

De pollastres penjats també n’hem trobat a una botiga de roba. Serà imatge de marca?

A un forn de pa ens va agradar molt aquesta escena.

Galliner a un forn de pa

I a una botiga on hi ha de tot, des de mobles fins a joguines o estris de cuina, un aparador amb bosses de ma gallina ens va cridar molt l’atenció.

Bossa de mà de gallina

Seguirem passejant i fotografiant. Si en trobeu vosaltres i ens les voleu fer arribar, les publicarem també.

Els frikis del pollastre

Entrar a les xarxes socials no ha estat fàcil, més si les persones que ho fem no pertanyem a la generació dels que han crescut amb un mòbil a la mà, però vàrem creure que podia ser una bona eina per promocionar les grans qualitats de les carns d’aviram.

Una de les sorpreses que hem tingut a l’entrar en aquest món ha estat el descobrir que el pollastre és un animal objecte de grans devocions, no només culinàries o nutritives, el que entenen i compartim, sinó d’altres tipus.

Uns exemples:

Mychickenaddiction.com és una pàgina on, des d’una ciutat de Califòrnia, venen samarretes, segons les seves pròpies paraules, per gent que no té por d’admetre la seva addicció pels pollastres.

També hem trobat aquesta i like chickens que, des del Regne Unit, ens proposen des d’elements per tenir un mini galliner al jardí de casa, suplements pels pollastres i gallines que tenim al mini galliner del jardí de casa, fins tasses, estovalles, gerres,…  amb motius avícoles.

Mireu aquest rellotge de cuina

i aquests botons de puny 

També us volem ensenyar aquesta pàgina si més no, una mica estranya que s’anomena Praise be to the proud Poultry, que traduït vindria a ser Lloat sigui l’aviram orgullós. És una barreja de blog amb fotografies d’aviram i altres coses al gust de qui el fa.

També a casa nostra trobem mostres de la nostra preferència per aquestes aus. Ho preparem per la propera entrada d’aquest blog.

Ara ve Nadal, matarem el gall….

Aprofitant que la part més gastronòmica d’aquestes festes ja està a punt d’arribar, hem sortit a fer un volt pels mercats de la Boqueria i de Santa Caterina.

Volem compartir amb vosaltres una mostra de l’aviram que vàrem trobar:

Comencem per un capó embolicat com si fos per regal:

Tot seguit ens trobem a perdius i altres peces d’aviram de caça

També hi ha espai per les guatlles de tots tipus

Pollastres, galls dindis i més pollastres i més capons, …

Talls rodons farcits

i pels que no saben cuinar o no en tenen temps o el que sigui…

I acabem amb unes imatges dels nostres amics dels ous

I ara només ens queda desitjar-vos Molt Bones Festes i Molt Bona Entrada d’Any!

Elogi del Pollastre (part final) per Màrius Carol.

Transcribim avui la part final d’aquesta dissertació de Màrius Carol. Se centra en el món de les lletres i també en el dibuixos animats.

Curiosament l’escriptor Quim Monzó va utilitzar la mateixa rondalla en la presentació de la cultura catalana a Frankfurt. I és que pollastres, galls i gallines han estat no només inspiració d’artistes plàstics, sinó també de notables autors. El cas més evident és “Rebel·lió a la granja”, de Georges Orwell, on les gallines resulten la metàfora dels pagesos russos,  majoritàries en nombre però sense capacitat de crítica per poder enfrontar-se als bolxevics. I en “Una història del món en deu capítols i mig”, de Paul Auster, Noè convida l’aviram a embarcar a l’arca, malgrat la desconfiança dels animals de ploma perquè temen el pitjor entre tants carnívors que saben apreciar la qualitat de la seva gustosa carn .

En qualsevol cas, les aus de corral han influït en la nostra parla com pocs altres animals. “Esvalotar el galliner” és torbar la pau d’un indret, “ser un gallina” és ser un covard i “això és un galliner” resulta una manera de dir que en una reunió no s’entén ningú. Igualment “tenir més merda que un pal de galliner” és una manera de dir-li a un brut, “tenir la pell de gallina” és un signe de por, “ser més puta que les gallines” és una forma de explicar que un o una és un home o una dona fàcil, i “no cantar ni gall ni gallina” és una manera de expressar que ningú diu res, mentre que “fer un gall” és el pitjor que li pot passar a un tenor o a una soprano. I encara que no reconeguda pel Diccionari, no menys usada és “muntar un pollastre” com a sinònim de muntar un escàndol, encara que es tracta d’un castellanisme. Hi ha també dos refranys interessants en la llengua catalana: “volem més arengades amb amor que pollastre amb dolor” significa que resulta millor una relació per amor que per diners (això ens remet als anys en què un pollastre era un petit tresor) i “gallina vella fa bon caldo” posa de manifest la importància de l’experiència que donen els anys.

Les últimes generacions associen els pollastres a les sèries de dibuixos animats: el pollastre Claudi de la Warner Bross; el Calimero dels germans italians Pagot amb un tros d’ou al cap a manera de salacot; i l’espavilat Chicken Little de Disney, llarg metratge fet amb ordinador, són una mostra que aquestes aus arriben al cor dels més joves, sense que el pas del temps els faci perdre protagonisme.

Igualment, personatges tan entranyables com aquest avi i el seu nét que apareixen al darrer anunci de Movistar, que es desperten en despuntar el dia per disfressar-se amb una mena de capgrossos de gallines i anar-se’n davant del mar a escatainar la sortida del sol, són no només una manera de convidar a compartir moments, sinó també una manifestació d’afecte per aquests animals.

I acabo fent referència a un quadre que és més que una tela, em refereixo a “La Masia” de Joan Miró, que segons Robert Hugues representa com cap altre la manera de ser dels  catalans, perquè reflecteix, no només l’ordre civilitzat i el seny del país, sinó també la nostàlgia per les imatges, les olors i els sons de la infantesa. Es tracta d’un quadre de la casa familiar de Mont-roig que va enllestir a París, on es va endur la tela i un grapat d’herba seca com a fetitxe. En el quadre es veu la casa, les eines, el camp, el ruc, el gos i la gallina. Una gallina esvelta que és part de la memòria de Miró. Tres mesos l’any passava al mas tarragoní, on, són paraules seves, “m’impregnava de l’atmosfera de pagès, aïllat del bullici urbà, en companyia de gats, gossos i aviram”, el que per sempre més va ser el miratge de la felicitat complerta.

Més o menys el que ens passa a nosaltres, encara que no tinguem la sensibilitat del mestre. Segurament per això m’ho he passat tan bé escrivint aquests folis, que hauria d’haver escrit amb ploma d’au per estar a l’alçada de les circumstàncies, però que he teclejat a l’ordinador, això si, picant amb dos dits  –no escric amb més– a la velocitat d’un gratapallers amb gana.

Moltes gràcies per la seva atenció i felicitats per la seva tasca.

Elogi del Pollastre per Màrius Carol (II). Arts plàstiques

Seguim avui amb la dissertació que sobre el pollastre ens va fer el periodista Màrius Carol, que va continuar parlant ara sobre l’aviram a les arts plàstiques.

Miguel March – Milà atacant un galliner

El pollastre ha tingut no només dibuixants, sinó també il•lustres pintors que han sabut veure en ell un animal d’exquisida elegància, al qual s’honorava a taula un cop cuinat. En l’exposició que es va poder veure no fa pas massa temps al MNAC, titulada “Natures mortes, de Sánchez Cotán a Goya”, que pertanyen al Museu del Prado, els visitants van poder contemplar com galls, gallines i pollastres han inspirat els grans pintors de la història.

Antoni Viladomat. natura morta amb verdura, gall dindi plomat, altres aviram i neules

El valencià Miquel March va pintar al segle XVII un milà atacant un galliner, en una obra considerada de gran importància per a la història intel•lectual de la natura morta a casa nostra, però no és menys cert que el barceloní Antoni Viladomat, pocs anys més tard, va pintar-ne una altra esplèndida titulada “Natura morta amb verdura, gall dindi plomat, altres aviram i neules” inspirada pels artistes napolitans de la Cort de l’arxiduc Carles.

Francisco de Goya. Aves muertas

I Goya s’afegia a la mostra amb unes “Aus mortes”, plasmades amb molt de criteri ja als inicis del segle XIX.

Però si un pintor ha mantingut una relació intensa amb l’aviram aquest ha estat Salvador Dalí. En la seva “Vida secreta”, una mena de memòries escrites de manera un tant surrealista, evoca el seu retorn a Portlligat, quan la Lídia Noguer, la Ben Plantada, la persona que els va vendre la incòmoda barraca de pescadors on vivia, els prepara el sopar mentre l’artista i la seva esposa Gala escolten la tramuntana des del seu divan. Escriu Dalí: “El pollastre estava en el darrer extrem de la seva agonia i tenia les potes encarcarades i immòbils com sarments acorralats de l’hivern. Lídia començà a esplomissar-lo i aviat tota la peça era coberta de plomes. Llesta aquesta operació, va netejar l’animalet, i amb els dits regalimant de sang va començar a treure-li les vísceres, que col•locava en una plata sobre el vidre de la taula, on jo havia deixat un llibre costosíssim de facsímils de Giovanni Bellini.” Segurament Dalí se’n va recordar en aquell precís moment de les cuineres de la casa paterna. El Dalí nen podia fer el que volgués a la llar menys entrar a la cuina on les donzelles preparaven els àpats. Però la prohibició l’excitava gairebé tant com els aromes que se’n desprenien. A la “Vida secreta” explicarà més tard que “assetjava durant hores, fent-se’m la boca aigua, fins trobar l’oportunitat d’esmunyir-me en aquell lloc encantat”. I davant de les donzelles cridant de gust, arreplegava un tros de carn, de pollastre cru, o un bolet rostit amb el que s’ennuegava fins quasi ofegar-se. Potser per això en el banquet de noces de Gala i Dalí al restaurant La Barca de Girona s’hi va servir un pollastre farcit fet al forn, que era especialitat de la casa.

Salvador Dalí. Carn de gallina inaugural

En l’obra daliniana ous, pollastres i gallines i són presents d’alguna manera. Els “Ous al plat sense el plat”, ’Equilibri intra-atòmic d’una ploma de cigne” que incorpora una pota de pollastre, i la composició surrealista batejada “Gallina inaugural” són exemples d’aquesta passió per les aus de corral. Per no parlar de la fotografia del seu amic Halsman en què Dalí emula el pollet abans de sortir de l’ou i que va inspirar la seva tela “Nen geopolític observant el naixement de l’home nou”. I per si algú encara té dubtes, recordem l’embarbussament que més li agradava repetir a l’artista de Cadaquès, que fins hi tot va fer gravar al cineasta Luis Revenga per animar Buñuel a fer una darrera col•laboració a la recta final del seus dies i que diu així: “Una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, va tenir set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pallarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pallarics, camacurts i becarics. “