DiaMundialdelOu : celebrem aquest superaliment!

Cada segon divendres d’octubre se celebra arreu del món des de 1996 el Dia Mundial de l’Ou, una iniciativa que vol recordar la importància d’aquest aliment i els beneficis del seu consum per la salut. Aquest any ha escollit com a lema central: “L’ou, proteïna d’alta qualitat per a totes les etapes de la vida“.

L’ou és un aliment bàsicament proteic, no només pel seu alt contingut sinó també per l’alta qualitat de la seva proteïna i la seva biodisponibilitat. Quan parlem de l’alta qualitat de les proteïnes de l’ou volem dir que té tots els aminoàcids essencials i en una òptima proporció. La biodisponibilitat suposa que la proteïna és de molt fàcil digestió.

Les proteïnes serveixen per construir i mantenir els teixits del cos humà, els seus requeriments són importants en aquelles etapes de la vida en que els teixits s’estan formant i quan cal contrarestar la pèrdua de massa muscular, com passa a la gent gran.

Només com a exemple, sapigueu que 2 ous mitjans proporcionen aproximadament el 25% de les necessitats diàries de proteïna d’una persona adulta.

Aprofitem per trencar un fals mite que porta sovint a que persones esportistes consumeixin només la clara de l’ou al pensar que concentra totes les seves proteïnes. El rovell de l’ou té un 40% de proteïna total d’aquest aliment, a  més de molts micronutrients.

Recordem les 12 raons per menjar ous d’un post anterior.

Feliç #DiaMundialdelOu

Anuncis

Felicitats a la IGP Gall del Penedès!

La carn d’aviram està d’enhorabona. La IGP Gall del Penedès ja té el seu reconeixement transitori després de la seva publicació al DOG C el passat 25 de febrer. Això vol dir que ja té oficialment reconeguda aquesta distinció dins de Catalunya i que properament (abans de l’estiu) la tindrà a nivell europeu.

IGP_color

La IGP o Indicació Geogràfica Protegida identifica un producte originari d’un lloc determinat, una regió o un país, que posseeix una qualitat o altra característica que pugui essencialment ser atribuïda al seu origen geogràfic, i del qual com a mínim una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa en aquesta zona geogràfica definida.  Veiem doncs que és un producte estretament lligat a un territori determinat.

Per a que un producte gaudeixi d’aquest reconeixement cal que es compleixin uns requisits i tràmits que marca la normativa europea.

Així doncs, l’aviram suma aquest distintiu d’origen i qualitat al que el Pollastre i Capó del Prat ja té de fa anys.

El Gall del Penedès té una amplia tradició documentada oralment o per literatura escrita a aquesta zona, cosa que ve avalada per la tradicional Fira del Gall, que se celebra de forma ininterrompuda des del segle XII.

La IGP Gall del Penedès dóna cobertura a carn fresca de pollastre de la varietat Penedesenca negra millorada de la raça Penedesenca tradicional. És una au de creixement lent, resistent a la calor i al fred mediterrani. Es cria en galliners amb accés a l’exterior tot l’any. L’alimentació té la particularitat de que inclou llavor de raïm, cosa ben normal ja que és típica d’un territori de gran tradició vitivinícola. Se sacrifiquen a una edat mínima de 98 dies.

Pollastre_penedesenca_millorada_Amadeu_Francesch

Raça Penedesenca millorada (Amadeu Francesch)

Ja hem comentat que la geografia és determinant en la qualificació d’una IGP. En aquest cas es correspon a l’àmbit històric del Penedès i inclou 73 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, 25 municipis de l’Anoia i 1 de l’Alt camp.

Les aletes de pollastre o el neixement d’una tradició

wings_view_1003.jpg

Un dels arguments que donen sovint per valoritzar el menjar pollastre,  o altres peces d’aviram, és que és un aliment que forma part de la nostra cultura culinària i gastronòmica i que tant és bo pel dia a dia com pels àpats de festa. Avui us volem parlar de la Super Bowl que s’ha celebrat aquest cap de setmana passat (7 de febrer) i que no és només un esdeveniment esportiu, sinó també un espectacle televisiu que ha generat una tradició gastronòmica. La família, els amics es reuneixen al voltant de les televisions per veure aquest espectacle acompanyat de grans dosis de cervesa i d’aletes de pollastre, les famoses “chicken wings”.

No sabem quantes se n’han menjat, però la previsió era de 1,3 bilions d’aletes (això són 1.300 milions!!).  L’associació de productors de pollastre d’EUA a més de fer aquesta previsió ens diu que aquesta quantitat correspondria a que cada estatunidenc (de totes les edats, sans o malalts, vegetarians o no,…) en mengés 4.

WR-2016-Infographic1

Ens explica també la història d’aquesta preparació de les aletes que va tenir el seu origen al Anchor Bar a Buffalo, a l’estat de New York, quan una de les propietàries va fregir unes  ales que sobraven i va afegir posteriorment una salsa picant d’ingredients secrets com a pica-pica per la seva filla i amics. Els va agradar tant que van incorporar-les al menú amb acompanyament d’api i salsa de formatge blau. I va ser un èxit. A partir d’aquí van començar a promocionar el producte i vendre la salsa picant. Totes les grans cadenes van fer les seves pròpies versions.

Al mateix temps es van popularitzar els bars amb moltes TV i canals i l’esport més popular per veure al bar amb els amics era el futbol americà. Les aletes de pollastre eren un plat fàcil de cuinar, barat i que permet ser compartit, a més d’anar molt bé amb la beguda més popular, la cervesa. D’aquesta manera s’ha anat consolidant el que ja forma part d’una tradició a tot el país. No ho podem afirmar, però ens imaginem que per a molta gent el binomi Super Bowl –  aletes de pollastre ja és indissoluble.

 

Gastronomia: Nutrició més Plaer

Dibujo

Fa molt poc es va presentar el Libro Blanco de la Nutrición en España, un estudi fet per la Fundación Española de la Nutrición (FEN).

Al llarg de més de 600 pàgines es fa un repàs exhaustiu a la salut nutricional de la població, la ingesta dels diversos nutrients, hàbits alimentaris, patologies associades a la nutrició. Fins i tot es treballa en la nutrició a institucions (escoles, hospitals, geriàtrics,…), l’educació en alimentació i nutrició, comunicació i informació en aquests temes, investigació, etc.

Es tant llarg i ampli que trobem a faltar unes quantes pàgines més on es recullin les conclusions de cada mòdul tractat i unes conclusions generals.

Hi ha dos apartats que pel títol ens van semblar especialment interessants i que hem volgut posar en el mateix paquet per explicar-vos les seves conclusions. Es tracta de Internet y nuevas tecnologías i Errores, mitos y fraude en materia nutricional.

Pel que fa a internet i les noves tecnologies és molt positiva la seva incidència dins l’àmbit professional a l’ampliar i facilitar la recerca, docència i difusió dels coneixements. De cara a l’usuari d’aquesta informació, ja sigui consumidor o especialista en el tema, cal que tingui formació suficient per valorar adequadament aquestes eines i la informació que proporcionen. La rapidesa i facilitat d’accés poden proporcionar una mala informació que ens porti a una pressa de decisions errònia.

Aquest estudi valora que el nivell mitjà de coneixement de la població en principis bàsics de nutrició no arriba a nivells acceptables i que no és capaç de diferenciar entre missatges nutricionals suportats per evidència científica dels que, segons diuen, estan basats en la “charlatanería”. També es parla de la pressió publicitària i el seu paper en la modificació dels hàbits alimentaris, de la denostació de certs aliments i la progressiva pèrdua de credibilitat de les fonts d’informació contrastada.
D’altra banda tenim un consumidor cada cop més preocupat i conscient de la relació alimentació-salut i cal oferir informació incrementant els arguments científics però de forma entenedora i persuasiva, evitant estigmatitzar o prohibir aliments.

Des d’aquest blog, que mai ha amagat el seu objectiu de promoure el coneixement de les qualitats de la carn de pollastre i gall dindi, volem oferir informació de qualitat, basada en estudis científics i per aquest motiu us animem a entrar en l’informe, sencer o el seu resum, que us oferim i en el que es basen les nostres dades. Ens motiva contribuir a una millora de la qualitat nutricional de la població al temps que podem gaudir de les infinites possibilitats gastronòmiques que aquestes carns ens ofereixen.

Resumen

   En esta entrada hacemos una breve reseña a las conclusiones de dos apartados del recientemente publicado Libro Blanco de la Nutrición en España, un estudio hecho per la Fundación Española de la Nutrición (FEN).

Todo el potencial de internet y las nuevas tecnologías para la difusión del conocimiento, investigación, docencia, etc. puede volverse en contra del consumidor si no sabe diferenciar entre la calidad y las Fuentes de la información. Se valora como bajo el nivel de conocimiento de los principios básicos de nutrición en la población.

El consumidor cada vez está más preocupado por la relación alimentación- salud y se le debe ofrecer información con base científica pero el mensaje deber ser  inteligible y persuasivo.

Esto último es lo que pretende hacer este blog: ofrecer información de calidad basada en informes científicos que se ponen al alcance de las persones interesadas.

Elogi del pollastre per Màrius Carol (I)

Fa pocs anys la Federació Avícola Catalana va convidar a la seva assemblea anual al Sr. Màrius Carol per a que fes una petita xerrada sobre els productes de l’aviram.

El periodista, escriptor i comunicador de prestigi reconegut a casa nostra va oferir-nos una disertació sobre el pollastre.  Ens va parlar dels seus orígens i de com avui es reflexa en alguns plats típics d’algunes zones, de la seva importància a les taules reials al llarg del temps així com als millors restaurants del món. També va entrar en el que anomena la “socialització” del pollastre. Fins aquí serà la transcripció del text que ens va oferir. Per més endavant deixem esbrinar quin ha estat el paper del pollastre a les arts.

Bona lectura!!

100%Salut!Pollastre i gall dindi

El pollastre és una menja que està absolutament associada a la nostra civilització, com ho demostra el fet que els grecs van ser el primer poble del Mediterrani en ser-ne grans consumidors. De fet, tenien predilecció per totes les volàtils: pollastres, pintades, galls dindis, ànecs, oques i fins i tot colomins. Mai estarem prou agraït als antics grecs pel que van fer, fins i tot abans de Pericles, en el camp de la gastronomia: el vi al que li afegien resina per conservar-lo i desinfectar-lo, el pa de blat, els embotits, els rostits de carns diverses –també de pollastres– que coïen amb herbes aromàtiques i la cuina del peix unida a l’oli són aportacions dels nostres avantpassats, que un dia van arribar a casa nostra per Empúries. Ells devien ser qui van fer provar un bon dia un guisat de pollastre als ibers d’Ullastret amb els qui van conviure amb harmonia força temps. Potser per això la cuina empordanesa disposa d’alguns dels millors “platillos” d’aquestes aus, com la gallina en pepitòria o els pollastres solemnes, com ho esmenta Carles Pascual a la seva “Guía gastronómica de España”. Pere Bahí, el restaurador de La Xicra, té un “platillo de pollastre” a la carta, per exemple, que incorpora una picada amb ametlles, pinyons, carquinyolis i el fetge del pollastre fregit que és una de les receptes més excelses de les que es fan i es desfan amb el pollastre. O potser hauríem de dir que es construeixen i es deconstrueixen referint-nos a la cuina moderna.

La cuina de les aus podria omplir enciclopèdies senceres, sempre com a sinònim de bona taula, de prestigi i d’abundància. Recordem que, quan el Quixot visita l’Ínsula Barataria, el sinònim de l’opulència més absoluta és el banquet amb les aus de corral. I que el més cèlebre amfitrió de França, Grimod de la Reynière, va glossar en el seu “Almanac de goluts” el banquet  de 24 coberts que va donar el ministre de Relacions Exteriors Cambaceres, al 1809, que incloïa els pollastrets a la mantega de crancs de riu. De la mateixa manera, els Borbons, de Felip V fins a l’actual rei Joan Carles, passant per Carles III, han tingut devoció pel pollastre. Aquest últim es feia servir una cosa que es deia “botonets de pollastre” que serien una mena de nuggets “avant la lettre”. Per posar un exemple d’aquesta passió només cal recordar que Alfons XIII es feia servir diàriament per berenar una sopera de consomé d’aus, una truita de deu ous, un pollastre rostit calent i un plat fred de carns entre les que s’incloïa àspic de pollastre fred. I una princesa de conte com Grace Kelly preferia el pollastre fred a l’estil sureny a qualsevol plat que li fessin els excel·lents xefs del palau dels Grimaldi a Mònaco.  Igualment, a les taules actuals de Wall Street acostuma a ser el plat predilecte, ja sigui fred, marinat, a la barbacoa, al curri, farcit o fet al forn amb bròquil i arròs. Per no parlar del més extraordinari Bistrot de França com és l’Ami Louis, al que no li manquen les estrelles Michelin, que ha fet del pollastre rostit el gran plat de la carta, com ho acrediten els seus preus capaços de fondre la targeta de crèdit.

La meva generació sent veritable devoció al pollastre perquè durant la nostra infantesa era un convidat especial a taula. Era plat de festa major, de casaments  i de Nadals. Josep Pla, en el seu llibre “El que hem menjat” diu que la gent de la seva edat havia menjat pollastres molt bons. “Es menjaven llavors –diu l’escriptor– els dies de festa  i encara. I, sobre tot, en gran solemnitats. He conservat a la memòria un pollastre familiar, el que es feia guisat, sense cap acompanyament però amb una picada blanca com era llavors habitual”. A Pla li divertia dir que el seu amic Paco Parellada, de la Fonda Europa de Granollers, classificava els pollastres en tres classes: els anarquistes, o sigui els que fan la vida lliure, que mengen i divaguen, de vegades molt lluny de la seva masia habitual i que són anomenats gratapallers; els socialistes, que són els de granja, viuen estabulats i immobilitzats; i el pollastre senyorial, que per ell era el millor de tots: la pularda.

És cert que la socialització del pollastre no sempre ha anat en benefici de la seva qualitat, però no és menys cert que ha fet un bé a la humanitat extraordinari, perquè ha contribuït a fer minvar la gana en el món. El pollastre és avui menja freqüent a les taules del cinc continents, les dels rics i les dels pobres, i la seva proteïna resulta molt apreciada. El pollastre ha passat de ser una au per minories a convertir-se en una au per tothom. Els nostres fills ja no van entendre mai aquelles historietes que dibujava Escobar de Carpanta, aquell sense sostre del tebeo que vivia sota un pont i somiava  a totes hores en menjar un pollastre rostit. O potser sí, quan sàpiguen, que el chef René Redzepi, propietari del Noma de Copenhague, que acaba de ser proclamat el millor del món,  fa un aperitiu de torrada de pa negre i pell de pollastre, amb un toc fumat de ou de guatlla a baixa temperatura, que és considerat un plat de la màxima exquisidesa.

Carpanta_pollastre