La base de l’alimentació de pollastres, gallines i gall dindis són els cereals

Entrevista a Dr. Enric Esteve[1] cap del Programa de Nutrició Animal de l’IRTA

  • Què mengen els pollastres, galls dindis i les gallines que posen els ous que ens mengem?

Bàsicament cereals (per exemple blat, ordi, blat de moro, sègol, civada)  i subproductes de molineria  i destil·leria i fonts de proteïna, com el tortó de soja, gira-sòl i colza, i d’altres lleguminoses com els pèsols o els tramussos. Aquests elements representen més del 80 % de la composició del pinso que se’ls dona.

 On es fa aquest pinso?

Es produeix a fàbriques de pinso, que són establiments que han d’estar autoritzats, i són sotmesos a inspeccions periòdiques molt rigoroses. Un aspecte important de tota la cadena alimentària és que hi ha d’haver traçabilitat total. Això afecta cadascun dels elements de la cadena, que han d’assumir la seva  responsabilitat. En el cas dels pinsos, això vol dir que el fabricant ha de saber i documentar l’origen de cadascun dels elements que es troben al pinso. D’aquesta manera, quan hi ha una incidència es pot traçar tot el procés i delimitar l’afectació del problema. Cal explicar que el pinso normalment es presenta en engrunes i en grànul, per tal d’evitar la separació dels diferents components durant el transport.

Asfac6

Fotografia cedida per ASFAC

  • Ara ja sabem quin són els principals components, però que hi ha dels elements que es posen en petites quantitats, què són i quina és la seva funció?

A més de cereals, tots els pinsos porten greix (que serveix per augmentar l’energia i com a font d’àcids grassos essencials, així com per lubricar les granuladores i evitar la pols), minerals com el fosfats càlcics i carbonat càlcic, sal comuna, aminoàcids sintètics, que són els components  de les proteïnes, així com complements de vitamines i oligominerals.

Els components majoritaris, els cereals i les fonts de proteïna, no tenen tots els nutrients en la proporció suficient, ja que els animals de granja estan seleccionats per un bon  creixement i, per tant, tenen uns requeriments nutricionals molt elevats. Per aquest motiu s’afegeixen aquests complements minerals, vitamínics i d’aminoàcids per tal que la dieta tingui tots els nutrients en quantitats suficient. Això permet aprofitar el pinso al màxim, ja que si hi ha deficiències una part del pinso no s’aprofita i l’animal no creix prou. Des del punt de vista econòmic i mediambiental, aquest aspecte és molt important.

  • Aquests components afegits poden modificar el seu valor nutricional? Poden ser perjudicials per a la salut humana?

En realitat, aquesta és la funció que compleixen, és a dir, equilibrar el pinso per tal que ni li falti res, i que no es perdin nutrients inútilment. I per descomptat, no tenen cap efecte perjudicial per a la salut humana. Tots els additius que s’utilitzen estan autoritzats per la Unió Europea d’acord amb els criteris científics establerts per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària i han demostrar la seva innocuïtat, en primer lloc per a l’animal, i en segon lloc per al consumidor. També se’n avalua el seu impacte sobre el medi ambient.

  • Qui determina quina ha de ser la composició d’ un pinso?

Com explicava abans, el pinso ha de satisfer els requeriments de l’animal al que van destinats, de manera que pugui créixer segons el seu potencial genètic. Aquest potencial genètic és el que determina el que un animal pot créixer cada dia, i el pinso ha d’aportar tots el nutrients que l’animal necessita per tal que aquest creixement es produeixi. El responsable de determinar què han de menjar els animals és el nutricionista, que  té com a objectiu que la seva dieta sigui equilibrada i econòmica.

  • Pot un fabricant de pinso o un granger fer un pinso amb els components que vulgui?. Quin organisme regula i autoritza la seva composició?

La fabricació de pinso està subjecta a una legislació europea de compliment obligatori. Aquesta legislació és la més rigorosa de tot el món i estableix un model per a la resta de països. Dins la legislació hi ha una llista positiva d’ingredients que es poden utilitzar. També hi ha una llista d’additius autoritzats que han estat prèviament avaluats de forma molt rigorosa. Cada pinso ha de portar una etiqueta amb el detall de la seva composició, de la mateixa forma que es fa en els aliments destinats a l’alimentació humana.

L’autoritat alimentària corresponent, en aquest cas la Generalitat de Catalunya, és l’organisme encarregat del control i inspecció de les instal·lacions i els pinsos. En general, es  pot dir que el rigor amb que s’actua a l’hora de regular additius, en les inspeccions i el control dels pinsos és igual o superior que per als aliments que ens mengem les persones.

  • Però en alguns casos els pinsos poden portar subproductes no especificats per abaratir-los?

Com deia abans, tots els components del pinso han de ser de la llista positiva i han de ser identificats. Insisteixo, la traçabilitat ha de ser total i s’ha de conèixer l’origen i el lot de cada component del pinso.

  • Per què hi ha pinsos específics per a cada espècie/capacitat productiva/edat?

Els requeriments nutricionals varien en funció de l’edat i l’estat fisiològic de l’animal. Com que es tracta d’ajustar la composició del pinso per tal de satisfer les necessitats, aquesta serà diferent segons l’edat i l’estat fisiològic. Així, per exemple, si donem un pinso a una gallina que pon ous, hem d’ajustar la composició del pinso a les necessitats de la gallina per tal que pugui produir aquest ou.

  • Què passaria si un animal menja un pinso no adequat a la seva edat?

Poden passar dues coses.

  1. Si n’hi ha un dèficit d’algun nutrient, l’animal no podrà créixer o produir ous segons el seu potencial i es perdran nutrients que van a parar, o bé a l’orina o bé a les femtes i, per tant, es perden. Això pot tenir conseqüències negatives per al medi ambient. Des del punt de vista econòmic, aquesta és una pràctica molt ineficient i poc competitiva, i per tant, perjudica greument al productor.
  2. Si hi ha un excés de nutrients, de vegades aquests excessos també poden tenir un efecte negatiu sobre el creixement i la productivitat dels animals, fins i tot arribar a efectes tòxics. Aquests efectes negatius normalment només redueixen el consum. En qualsevol cas, l’excés de nutrients és ineficient doncs una part dels nutrients també es perd per les femtes o l’orina i, a més, poden tenir un impacte negatiu sobre el medi ambient.

 

 

 

[1] Farmacèutic per la Universitat de Barcelona I MSc I PhD en Nutrició animal per la Universitat de Cornell. Investigador de l’IRTA des de fa més de 30 anys i actualment cap del Programa de Nutrició Animal.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s